Les quatre pors de la bèstia

El cicle de satisfacció de les necessitats

2011-04-29T23:51:00.001+02:00

Moi, j'ai la lèvre humide, et je sais la science
De perdre au fond d'un lit l'antique conscience.

Charles Baudelaire, Les métamorphoses du vampire

El vampir no podria haver somiat d'anar a parar a un indret millor, si és que concedim als vampirs la capacitat de somiar. Enmig de tanta gent, ningú repararà en els seus hàbits nocturns, i per quan les desaparicions es tornen evidents i algú alarme la capitana, ja estaran fent escala a Santiago de Cuba i podrà desaparéixer durant alguna de les visites a terra ferma.

Ha anat a parar al Dark Lady per casualitat. De fet, és el seu primer viatge per mar tot i que, això sí, l'estrena ha estat de luxe. Més que un camarot, les dependències són una suite ornada amb tot de rams de flors exòtiques i cistells de fruites tropicals. Pels finestrals d'estribord, -res d'ulls de bou-, ha pogut contemplar en més d'una ocasió les manades de dofins solcant el mar. Ahir fins i tot li va semblar albirar a prop de l'horitzó una balena amb la cria. I és que no sabem del cert si els vampirs somien, però el que és seguríssim és que la seua vista abasta un radi de visió considerablement més ampli que el que ens ha estat concedit als ulls humans. I contràriament al que hom creu, sí que poden romandre desperts durant el dia, però ho han de fer en un lloc tancat i protegits de la llum directa del sol per un vidre o una cortina.

Li ha fet la ullada a una dona vídua d'uns cinquanta anys. Anit va entropessar intencionadament amb ella just en el moment que l'orquestra atacava El Danubi Blau , de manera que la forma més natural de disculpar-se semblara convidar-la a ballar el vals. Els vampirs, a més d'una extraordinària visió, posseeixen la facultat de desplaçar-se pel sòl sense a penes tocar-lo, amb la qual cosa l'experiència del ball esdevé un exercici fascinant. I així, lliscant encisadorament enmig la pista al so dels compassos de Strauss, s'ha assegurat la devoció de la vídua i un àpat sens dubte suculent.

Durant el sopar de gala, el vampir i la dona seuen a la taula de la capitana. Tot i que la major part dels homes llueixen sobris esmòquings, ell s'ha abillat amb un vestit fosc amb el coll d'estil Mao que torna més esvelta encara la seua figura. La dona ha optat per un vestit drapejat de seda negra amb l'escot de barca. S'ho pot permetre, té els muscles bonics, els pits rodons aplegats en un si provocador, la pell bronzejada sense arribar a semblar colrada. Aquesta dona fa tant de goig que el vampir comença a salivar.

Ah, quina nit més càlida, més estrellada, més perfecta que llueix a la volta del cel confosa amb la negra superfície marina com si foren un tot! Repenjada a coberta en una barana propera al castell de proa, la vídua li ha parlat al vampir de les seues empreses, dels fills ja emancipats, de les ganes de gaudir la vida un cop superat el dol pel marit difunt. Ell se l'escolta i li va donant petites informacions personals amb comptagotes, per tal que ella no el prenga per un home hermètic però alhora se senta protagonista de la conversa. Els vampirs tenen una gran intuïció, de manera que pot percebre que la intimitat ha pujat uns quants graus, els suficients com per a atansar-se suaument a la dona, recolzada d'esquenes a la barana, i passar-li les mans pels muscles i pels braços en un delicat exercici de carícies. La sent fremir, endevina com tanca els ulls i somriu mentre se li dilaten lleugerament les aletes de nas... A mesura que els batecs augmenten per l'excitació, l'olor de la sang a través de la dolça i vellutada epidermis femenina es torna més perceptible. Li encanta l'olor de la sang de les dones madures en general i el d'aquesta en particular. Olor a serenitat, a experiència, a desinhibició... Una delícia que el seu cos sol agrair amb digestions plaents.

Hem d'aclarir que els vampirs mascles són capaços d'experimentar ereccions. Com un tribut a la vida mortal, la seua pell també té memòria. D'altra banda, el cervell rèptil fa les mateixes funcions que abans d'esdevenir no-morts, tot i que les funcions reproductives sí que es veuen afectades pels canvis metabòlics i per això els vampirs no poden engendrar fills. I en aquest agradable formigueig al baix ventre, amb la pulsió de fer seu el cos veí, el vampir es deixa dur per l'instint sexual i opta per ajornar unes hores la satisfacció de l'altre instint, el de la fam.

No donarem detalls dels procediments preliminars d'un vampir en un acte sexual, atés que els humans, sobretot si són homes, es podrien sentir frustradorament acomplexats. Acudirem, això sí, al recurs de la hipèrbole per a assenyalar que els dos amants gaudeixen tant, que han fet estremir fins i tot les sòlides i gegantines quadernes del poderós Dark Lady. Primer, en unes apassionades evolucions in situ, després, al camarot de la dona.

Han brindat, contents i satisfets, molt satisfets, a la zona de coberta on havien iniciat tan íntim contacte, i ara riuen amb els esguards lluents pel recent plaer. Si algú passara a prop d'ells, copsaria immediatament quin tipus de felicitat vénen de regalar-se. Però no hi ha ningú: és tard, de matinada. Llavors el vampir torna a acostar-se a la dona vídua, la mira amorosit, amb els seus ulls hipnòtics del color de les avellanes, l'encisa, l'extasia... I a poc a poc, subtilment, li clava els ullals al coll, no sense abans haver llepat la zona amb cura. Els vampirs poden segregar voluntàriament una substància anestèsica que juntament amb la hipnosi sol facilitar la col·laboració de la presa en el procés d'alimentació. En acabar, llença el cos inert de la dona per la borda. S'adona que encara somriu.

Demà mirarà d'intimar amb una escriptora de bestsellers que li van presentar la nit del ball. Si les seues novel·les li agraden, potser ajorne l'àpat o el canvie per alguna altra suculenta presa. Els vampirs solen ser voraços lectors.

La mort i la modista

2011-01-29T01:29:00.003+01:00

Arriba abillat amb un vestit gris amb armilla i americana de tres botons i solapes curtes. La tela és de llana lleugera, molt adient per a l'entretemps. Sembla bona, filada amb molts fils, més pròpia de les teles mudadores que de les que se solen utilitzar a diari. I tant el tall equilibrat com la costura són impecables. Quan ha sonat el timbre, jo m'estava asseguda a la màquina de cosir, repuntant randes en uns mocadors d'aixovar. He sabut de seguida que era ell perquè la melodia, els primers compassos de Für Elise, dringava amb més malenconia que d'habitud. No em sorprèn que siga un home.

- Bona vesprada. Amèlia Mortés?

- Jo mateixa, en què puc ajudar-lo?

- M'haurà d'acompanyar, supose que ja ho sap. Tots em solen reconèixer.

- Sí, sí... És clar. El cas és que no l'esperava tan d'hora, sinó d'ací a uns dies. Ni tan sols he passat per la perruqueria...

Encara que un raig del capvespre cau esbiaixat pel llindar de la porta i el veig a contrallum, li endevine un esguard condescendent, com si estiguera acostumat a escoltar les excuses d'aquells a qui visita.

- Tant és, dona. Fins i tot és millor que no hi haja anat. Avui dia hi ha grans professionals que després de... -De sobte sembla adonar-se de la falta de tacte dels seus mots i calla, tot intentant un somriure forçat.

- Però açò... És obligatori?

- Com obligatori? - Em demana amb posat sorprès.

- Sí, vull dir... Mire, és una pregunta que m'he fet des que tinc ús de raó. Per què aquestes coses són com són? Són així perquè no poden ser d'altra manera, o perquè donem per fet que són així i no les capgirem?

- Dispense, no sé on vol anar a parar amb aquest joc de paraules...

- Li posaré un exemple: vostè ha vingut i jo li he obert la porta. És obvi que hi ha portes pertot arreu. I això per què? I si algú es plantara i diguera: “No vull portes a ma casa!” Potser el canvi li reportaria més riscos i també experiències més gratificants... Però no. Ningú pren la decisió d'eliminar la porta de casa. El que em demane és si això, com el cas que ara ens ocupa, és perquè ha de ser o perquè ningú es pren la molèstia que siga de cap altra manera.

- Interessant... Per si li val d'orientació, li diré que fa un segle i escaig vaig visitar més d'un filòsof que havia dedicat la seua vida a trobar respostes a aquesta qüestió, gens trivial, al meu parer. Però jo no estic capacitat per a resoldre-la, senyora. Jo només he vingut...

- Sí, ja ho sé. Ara bé, -i ací és on vull anar a parar-: i si em negue? Tothom li diu a vostè que sí perquè accepten que així és com ha d'anar. I si sóc jo la primera que diu que no?

- Ah, bé, ara l'entenc... Com ja deu suposar, també he visitat més d'un escriptor que va crear grans obres de ficció al respecte, ja siga inspirades en pactes amb éssers malignes, o a través de beuratges miraculosos o aliatges màgics. Però en la realitat no conec ningú que se n'haja sortit, em sap greu... Sap què? Primer li explicaré els efectes en vostè de la meua visita i després, si vol dur-me la contra...

- Em sembla raonable. L'escolte.

- El procés és senzill: vostè experimentarà la sensació de viure detalladament tot el conjunt de la seua vida en uns pocs segons. I quan dic viure, m'estic referint a sentir plenament.... Després, triarà un moment viscut com a especial, que s'allargarà durant molt temps -no puc assegurar-li si tota l'eternitat, ja que això ultrapassa les meues atribucions-, i el gaudirà i gaudirà, no tant com a repetició, sinó com un instant absolut.

- Quina mena de moment especial?

- Ah, això ja depèn de vostè. Em consta que escollir-lo amb antelació sol ajudar. Normalment hom tria moments gratificants, però he visitat dones que han escollit reviure un part... Serà molt vívid, crega'm.

- Puc reviure un somni? Vull somiar de nou amb ell.

- Doncs... Resulta una mica irregular. Alguns somnis són evitacions de viure experiències i del que es tracta és del contrari, de fixar allò viscut en el pla conscient.

- Un somni o la insubmissió absoluta.

- D'acord. Qui és ell?

- Això és cosa meua.

Les mates de gessamí han envaït el que adés eren les portes de les cases del barri del Carme. Quan arribe a l'Edifici, n'aparte una amb la mà i m'adone que les tiges són flonges i sedoses. A dintre, una estància amb llum tènue acull un centenar de persones en una mena d'aplec o reunió política. Conversen en grups i alhora comparteixen un discurs silenciós... I de sobte et veig, reclinat en un divan, esperant-me... Fa vint anys que no ens hem vist. M'acoste cap a tu i em recline a la teua vora. Gitats l'un de cara a l'altre, ens mirem corpresos. Les distàncies dels cossos s'acurten sense esforç perquè l'acostament ja no depèn de les nostres voluntats. I la proximitat du el desig i el desig el plaer absolut. Prou d'imatges. Ací em quede. En aquesta petita mort.

La maniobra de Heimlich

2010-04-08T17:50:00.005+02:00

- Je ne peux pas vous aider…

Ja hi som de nou. És patètica aquesta temor a fer noves relacions, ho reconec. Però si els faig cas, després potser no me’ls trauré de sobre, i això sí que no. No demanen caritat. Simplement, feina, i el ben cert és que no em vindria malament una mica d’ajut a la casa i a l’hortet, però no vull compromisos. No m’agrada sentir-me obligada envers els altres, mai m’ha agradat. Hauré eixit al iaio Batiste, que un cop jubilat mai es movia de casa: o fabricava maquetes de vaixells mercants o llegia uns patracols de llibres que, amb l’excepció del Quixot, no em sonaven de res. Ni sóc sociable ni tampoc nostàlgica: ara em recorde del iaio i no em ve ni fred ni calor. Com si ens haguérem vist ahir, amb la petita objecció que fa quinze anys que és mort. Mira que bé, va dir “bona nit” i ja no es va alçar mai més. De tota manera el pare deia que aquell “bona nit” va estar tot un comiat, perquè ell li ho va notar als ulls.

I si no, Vicent, “el meu” Vicent. Ja fa tres anys que se n’ha anat amb la puta aquella de la paradeta del port i jo com si ploguera. Mira, que li aguante ella la simfonia de ronquits o el mal alè matiner. Ara, que jo ben pocs ronquits li vaig haver d’escoltar, amb les guàrdies que em xuclava al Servei d’Urgències. L’únic que em fot de tot plegat és que ara em toca cavar l’hort a mi sola. Des que m’he jubilat tinc tot el temps del món, però em canse, em canse tant que de vegades m’ofegue... A alguns els semblarà estranya tanta autosuficiència en una dona gran que pot pagar el jornal d’un llaurador. I a més, no ens enganyem, la modernor no ha arribat segons a quines ocupacions. El camp continuen treballant-lo els homes. El cas és que aquest hortet no es pot deixar abandonat a la figa mandanga, que no hi ha res com un cogombre o una albergínia acabadets de collir i mentre jo m’apanye... I parlant d’albergínies... que no els passaré un poalet amb hortalissa a la família aquesta? No sé com poden viure, amb una criatura que no tindrà ni tres anys, enmig dels tarongerars i en una caseta de guardar ferramenta. Quan vinga l’hivern la faena serà d’ells per a no pelar-se de fred! Tampoc sé si hi intervindran els dels Serveis Socials, però jo de moment no pense dir res.

Ell se’n va cada matí cap al poble, dic jo que a buscar faena, i de vegades torna a boqueta de nit. A ella la sent com li canta al xiquet mentre renta la roba al gibrell que hi ha obrat just al costat del pou. El xiquet xerra molt i plora poc, la veritat siga dita. De vegades passen tots tres en sentit cap al port i tornen amb una bossa de peix. L’altre dia me n’oferien, pobra gent, no tenen res i encara oferint morralla. Els vaig dir “merci” però no els la vaig agafar... Els passaré l’hortalissa i me n’aniré, res de visites ni cerimònies. Ells no ho saben, però jo l’any vuitanta vaig anar un estiu al seu país com a metgessa voluntària. No els ho contaré, que no vull intimar.

Com que he d’usar les creïlles, he fet amanida russa. La mahonesa, amb els ous de les meues gallines, naturalment. Guisar per a una sola és el que té, que per més que s’ajusten les quantitats sempre es fa menjar de sobra. Si hi siguera la meua Natàlia seria una altra cosa, però no crec que torne dels Estats Units fins a Nadal. De fet, em sembla que farà la vida allà. Igual hi vaig jo a visitar-la cap a l’octubre. A ella sí que l’enyore de debò. Sembla que ahir estava parint-la i mira-te-la ara, convertida en tota una científica. Amb tantes bestioles com li vaig deixar tenir per casa, no és estrany que haja volgut ser zoòloga.

Els passaré una mica d’amanida russa als veïns. Potser els hauré d’advertir que no du porc, no siga que no la vulguen. La dona té la caseta molt recollida i ha fet reviscolar les cales dels parterres a pur de regar-les. Quan els vaig dur les albergínies, em vaig fixar que dormen tots tres en una màrfega de palla.

*

Aquesta matinada m’han despertat els crits de la parella. Ell parlava fort, agitadament, i ella es lamentava entre sanglots. Ho feien amb el seu idioma africà, no en francés, i per això jo no entenia ni mitja del que deien. Però el to de les veus era angoixat. M’he posat la bata i m’hi he acostat a la caseta per la senda mitgera. Havien desat un fanalet de gas encés a sobre la taula del petit porxo. Ell agitava el xiquet entre els braços, passejant-lo nerviosament. M’hi he atansat ràpidament per a reconéixer la criatura. Entretant, la mare m’explicava en francés que l’ha sentit tossir i tot seguit ha començat a ennuegar-se, com si s’haguera engolit alguna cosa. El xiquet estava posant-se cianòtic, amb símptomes evidents d’hipòxia, però encara conservava la consciència. M’he posat d’esquenes a ell i li he fet la maniobra de Heimlich: el puny just damunt el melic amb el dit polze acarat a l’abdomen. A la segona pressió, un botó de color roig ha eixit disparat entre els cops de tos del xiquet. He mirat de fer-los entendre que ho he fet centenars de vegades, que no tenia cap mèrit. Però ells no sabien què fer-se d’agraïts com estaven.

- Venez chez moi. M’he escoltat dir a mi mateixa.

No m’agrada fer noves relacions. Però ha estat dir-ho i començar a respirar com si haguera expulsat de dins meu un botó tan gros com una albergínia.

El fantasma del carrer de la Soledat

2010-04-07T20:22:00.005+02:00

Estés de bocaterrosa, al bell mig del carrer de la Soledat, jeia el fantasma. Se li havia posat un color violat a la ferida mortal de la templa esquerra que li atorgava una expressió de solemnitat al blanc extremat del rostre que aguaitava pel llençol.

L’havia occit Blai Bort, traginer d’ofici, la matinada de la nit de Sant Blai, patró de Bonretorn. Que fóra dia festiu va augmentar el rogle de mirades encuriosides al voltant del finat i de la patrulla dels carrabiners. Des de dins de casa el traginer, se sentien els crits espaordits de la seua dona Dolors.

El fantasma havia estat espantant intermitentment des de feia més de sis mesos tot aquell que s’aventurara a passar pel carrer de la Soledat més enllà de la mitjanit. I si les autoritats no hi havien pres part abans, era perquè el jutge del poble considerava que allò no eren més que supersticions de beates i de llauradors. Blai el traginer, però, mai se l’havia topat fins la vespra, per bé que era veí del carrer.

- Era un fantasma. - Repetia un i altre cop, assegut encara a la vorera, emmanillat i custodiat per dos guàrdies. – No em poden fer res per haver estossinat un fantasma.

Dues nits abans havien tancat el port de Morella a causa de la nevada. Blai, com tants altres comerciants i gent de pas, havia hagut de recular cap a Castelló quan ja es trobava a l’alçada de la Vallivana amb les atzembles atapeïdes de ferramenta per a abastir les dues ferreries morellanes. Fins a aquell indret no arribava tan forta la tempesta, però només a dues llegües, el mantell d’una boirina blanquinosa inundava la vista i impedia albirar roques i savines. De manera que va haver de desfer el viatge i regressar cap a la plana de Bonretorn sense negoci.

La nit de la vespra del seu sant, Blai el traginer arribava a l’Escorredor, cantoner amb el carrer de la Soledat, on tenia el corral per guardar les atzembles i els estris. Va descarregar les bèsties, els va escampar un sac de garrofes, les va abeurar i va tancar el doble portell. Just quan tombava pel seu carrer, va besllumar una mena d’ombra vaporosa esgrogueïda per la llum sèpia de la minúscula bombeta que penjava al bell mig del carrer, sota la imatge de la Mare de Déu. Li va semblar que l’ombra entrava a sa casa. Llavors va recular cap al corral, hi va agafar un dels malls de fusta de la càrrega malaguanyada i es va dirigir de nou cap a la llar. La porta que donava a l’escaleta era entreoberta. Sigil•losament, la va enfilar mentre li semblava escoltar els crits ofegats de la Dolors provinents de la cambra de matrimoni. Quan va aguaitar-hi contenint la respiració, Dolors era al llit de quatre grapes i el fantasma, ara ja despullat i desllençolat, la muntava entre panteixos i frases obscenes.

Blai no va arribar a entrar a l’habitació. Amb el mateix posat calm amb què havia perdut el negoci un dia abans, va baixar per l’escaleta per fer cap de nou al carrer. Poc després, quan el fantasma eixia de la casa agençat de nou amb el llençol, li va etzibar un colp de mall i el va deixar estés de bocaterrosa, al bell mig del carrer de la Soledat, amb una ferida mortal a la templa esquerra.

Dolors es va desorientar de per vida. A Blai el van absoldre. I mai, mai, es va arribar a conéixer la identitat del fantasma.

El sacrifici

2010-04-07T10:48:00.002+02:00

Provinent del portal de la casa, es va precipitar raval avall escopetada com la pólvora. Ultrapassà l’arc romà de benvinguda, es va enfilar cap al barranquet, travessà el vell pont de fusta del riu Sec i va fer cap al cementiri. Era la sang de Batiste Andreu després que el Tort i el Primalet el degollaren damunt la pedra de sacrificar porcs per encàrrec d’Amàlia Bou.

Batiste Andreu era un dels cinc enllustradors que exercien el seu ofici al Bonretorn de principis de segle. Cada matí, a les set, s'instal·lava entre la fàbrica de llum i l'Enginy, que era com la gent anomenava la fàbrica de gel, ben concorreguda si atenem al fet que no feia ni trenta anys que havien inventat el congelador i en faltaven trenta més perquè aquests aparells es comercialitzaren al poble. Des de les set fins que tocava al Pla la sirena de la una, Batiste Andreu netejava les sabates de tot aquell regidor, bancari, comerciant o prohome que passara per allà de camí cap a l'ateneu de la Caixa Rural.

Vicent Safont era el conductor de la diligència des de feia cinc anys. Com cada matí, a les vuit en punt passava amb el seu vehicle de camí cap a les Alqueries. Si trobava Batiste Andreu desprevingut o inclinat sobre un client mentre li netejava el calcer, agitava el fuet d'arriar els cavalls i al temps que cridava en castellà: Limpiaaaaaaa!, li llençava fuetejada mentre s'escapava amb el carruatge entre riallades.

Batiste Andreu era gras i poc àgil com tots els membres de la seua família paterna ho havien estat. Per més que intentara evitar la fuetejada de Safont, aquest sempre li encertava encara que fóra de repèl, per la qual cosa havia optat per romandre passiu i com a molt no rebre-la excessivament forta o de ple. Dia rere dia era el mateix, per a mofa de la concurrència, que lluny d'apaivagar els ímpetus del xofer, l'animaven amb rialles i celebraven l'acció com un lleu acte de plasenteria.

Un matí de desembre, però, la diligència va passar quan Batiste Andreu no tenia feina. Romania dret al costat de la sella i de la capsa de netejar sabates, les mans a les butxaques i l'esguard fix en la punta del peu dret, com si observara l'estat de les seues espardenyes d'espart. Llavors la diligència, com cada matí, va girar el cantó del carrer l'Aigua i, just en el moment que Safont agitava el fuet i obria la boca per increpar-lo com solia fer, l’enllustrador es va treure la navalla d'empeltar i li la va clavar al costat esquerre. El xofer va caure sobre les descontrolades haques, i la paraula quotidiana morta just abans de nàixer als seus llavis es va tornar una ganyota de sorpresa ja buida...

Amàlia Bou no va pair que absolgueren Batiste Andreu per falta de testimonis. Ni quedar-se vídua sense temps d'haver tingut fills. Per això, quan el dol li va permetre eixir de casa, buscar el Tort i el Primalet va ser el primer que va fer. Els va contractar comprometent-se a pagar-los la meitat del que havien convingut abans de l'execució i l'altra meitat després, i els va fer portar l’enllustrador a la força a la seua carnisseria. Un cop allà, el van nugar, el van gitar sobre la pedra d’esquarterar els porcs i li van tapar la boca amb un drap de clau. Amàlia Bou, carnissera de tradició familiar, va posar calmosament el llibrell sota la pedra, va esmolar el ganivet de les matances, i sense dir ni piu va efectuar una incisió al coll de Batiste Andreu sense retornar-li la mirada als espantats ulls. Aleshores la sang, brollant a doll, va emplenar el llibrell fins que el va vessar, es va precipitar raval avall escopetada com la pólvora, utrapassà l’arc romà de benvinguda, es va enfilar cap al barranquet, travessà el vell pont de fusta del riu Sec i va fer cap al cementiri.

La nena

2010-04-02T12:21:00.002+02:00

El meu vincle amb la nena té les hores comptades. He optat per la curarina barrejada amb un mòrfic. Espere, això sí, que el meu trànsit ens proporcione un descans definitiu a totes dues. Ara, amb la mescla ja preparada a punt de degotejar cap a la vena, m’ha vingut un rampell de pena, ja no tant per la meua mort imminent, sinó perquè aquesta circumstància ens separarà definitivament, a la nena i a mi. És paradoxal, tenint en compte que és la voluntat de separació la que em guia.

A penes havia begut el dia que la vaig atropellar, però a les poques copes de cava s’havia d’afegir l’agresta orografia del terreny i la química pròpia de l’eufòria. Franco havia mort i nosaltres havíem rebut la notícia en aquell refugi de Prades. I no sols això: Diana, en plena explosió de joia, m’havia besat als llavis. Però jo havia de tornar a casa perquè l’endemà tenia una de les meues primeres guàrdies com a metgessa anestesista a l’Hospital General de Castelló. Així és que em vaig haver de deixar la colla en plena festa de celebració per a emprendre el viatge de tornada muntanyes avall.

La llum del migdia era grisenca. Un mantell de boira reduïa tot horitzó a uns pocs metres de distància, atorgant a l’entorn una condició vaporosa. Jo conduïa amb temor. Enmig d’aquella atmosfera gairebé il•lusòria, a la vora dreta d’un cingle que es precipitava abruptament al buit, hi era ella. Duia un vestidet desmanegat de punt gris amb un jersei blanc de coll alt i una rebequeta igualment grisa. El cabell a l’estil egipci, amb un serrell recte i les puntes igualades. Tal com ha estat acompanyant-me durant aquests dos lustres.

No vaig tenir temps per a res. En fraccions de segon el seu petit cos va eixir disparat per l’etzibada cap a les profunditats bromalloses de l’avenc. Vaig frenar en sec i vaig córrer cap al precipici. Però només hi vaig trobar el vapor turbulent de la boirassa. Era tan lleugera, que el colp ni tan sols va deixar petja al vehicle.

Amb les mans i les cames tremoloses, vaig tornar a l’automòbil i vaig reprendre el camí. L’endemà vaig fer la guàrdia, va tornar Diana, vam fer l’amor... I vaig mirar d’oblidar la nena.

No vaig començar a veure-la de seguida. Encara que el record de l’accident em percaçava cada nit fins a l’insomni, va trigar a acompanyar-me. Ho va fer per primer cop quan intentava reanimar inútilment una velleta cianòtica. Just quan determinàvem l’hora de la mort, vaig aixecar la vista i la vaig veure asseguda en una butaca que solíem utilitzar per operar els nens de les amígdales. Amb el mateix cabell egipcià, amb la mateixa robeta blanca i grisa. Seia amb un posat formal, les manetes juntes sobre la falda, amb un lleuger balanceig dels peuets que no li arribaven a terra i la cara de resignació que fan els xiquets que han de romandre en un lloc per obligació. Semblava esperar alguna cosa. M’esperava a mi.

No em vaig espantar, ni tan sols em vaig sorprendre, ans al contrari. En veure-la, em va semblar que algun buit s’emplenava, com si la seua aparició obeïra a algun mandat de la lògica. Vaig donar per fet que únicament era jo qui la veia.

Però amb el pas dels anys i la companyia de la nena, una sensació de pesantor se m’ha anat enganxant al pit i a les esquenes fins al punt que no suporte ja aquesta enorme gravidesa. És com si ella, instal•lada permanentment en els cinc o sis anys que devia tenir en el moment de l’accident, em passara any rere any els quilograms que mai no augmentaria amb la creixença. I tal com aquest pes ha anat augmentant, la meua vida social i privada ha anat esvaint-se. Des de fa uns mesos, a més, l’expressió neutra i un xic avorrida de la nena s’ha tornat suplicant, com si em demanara algun canvi.

Ara tot acabarà en un instant. Deixaré passar el còctel mortal al meu cos i, abans que se’m cloguen les parpelles, li diré adéu a la nena.

*

No puc dormir. No. Si tanco els ulls la perdo de vista, no me’n refio. D’ençà que vaig començar a veure-la, amb l’esgarrifosa comprovació que era l’únic, a penes puc dormir. Avui he pujat al refugi amb la furgoneta per portar la llenya i de poc no tinc un accident al revolt de la pineda, perquè se m’ha aparegut de sobte just a la vora del camí.

Mai em fa res, ni em diu res. Es limita a aparèixer i tal com apareix, se’n va. He mirat de fer un càlcul de la freqüència i durada de les aparicions, però la seva presència és erràtica, no sembla guardar un patró definit.

La Maria està tan preocupada, que ahir va pujar a la Mare de Déu de l’Abellera per fer-li una promesa si jo tornava a ser el que era abans... La Maria tard o d’hora fotrà el camp. Se me n’han anat les ganes de tocar-la, d’estar per ella. Només tinc ulls i cor per a la vigilància.

Anit sense anar més lluny, la Maria es va atansar a mi per fer-me un petó, però ella ens observava asseguda als peus del llit, i així no es pot... No sé qui és, ni què vol. Du un pijama verd com el que duen els metges i a la mà esquerra una agulla clavada en la prolongació del dit polze. Em mira com si volgués que li contestés alguna cosa.

No podré seguir així per molt temps. Hauré de fer quelcom per treure’m de sobre aquesta presència, arribaré fins on calgui. Potser un dia, de camí cap al refugi, fotré un cop de volant just al revolt de la pineda. Allà on de més jove li vaig gastar la broma a aquella automobilista posant-hi el maniquí de nena que havia robat a la botiga del poble.

En el buit (Diari de seguiment II)

2010-04-02T12:14:00.000+02:00

- Bé… podríem dir que a ell només li interessava la meua part divertida. Si algun cop venia després d’una relativa absència i em trobava seriosa o retreta, s’excusava per desaparéixer als escassos cinc minuts. Però jo me n’estava, d’ell, tot i que a la primera no li vaig donar un sí categòric. I això que m’havia agradat des del primer moment. Jo també a ell, trobe, però potser em va aconseguir massa fàcil, al capdavall. Jo em sentia sola i... Moltes dones tenim la fantasia de ser accessibles, però si ho som, alguna cosa no acaba de rutllar. O ells ens donen ja per segures i deixen de tenir cura en els petits detalls, o nosaltres ens sentim culpables, o tot plegat, o res d’això... Què em sé jo? Ens eduquen des de petites per mantenir certes parts del cos –i amb elles les emocions- retingudes, tancades amb un fermall de prejudicis i de creences. Llavors, quan ens deixem anar, passa el que passa...

- Podries fer aquesta afirmació en primera persona?

- Afirmació? Què, de tot plegat?

- Des d’ens eduquen...”

- Bé, oh, sí... M’han educat des de petita per retenir alguns impulsos: el cos, les emocions... Si em deixe anar, acabe pensant que és dolent i...

(Ací s’atura. Se li ha enfosquit la veu. Amb la mà dreta acarona suaument l’esquerra, el dors. L’esquena se li ha arquejat cap a davant, de manera que el pit se li retrau... Sembla que del blablabla racional comença a connectar amb l’emoció).

- Has dit que si et deixes anar passa el que passa... I què és el que passa?

- No sé, t’abandonen... M’abandonen. Oh, Déu, estic tan sola, tan sola... (comença a sanglotar, agafe el coixí i m’hi atanse).

- Joana... m’estàs dient que si mostres obertament els teus sentiments, llavors cap home t’estima? I què ocorre si cap home t’estima...?

(Ara. Ara sembla que Joana ha tingut un awareness, un adonar-se d’alguna cosa. Em mira fixament amb els ulls enrojolats. És just l’antítesi de la dona serena i temperada que havia iniciat la sessió).

- Doncs... no hauria d’ocórrer res de dolent, no?

- No ho sé, Joana, diguem-ho tu.

- És que potser no puc estar sense la companyia d’un home i ara acabe d’adonar-me. Uf! Per què em sent tan buida sense parella, Susanna! Tinc sempre mil coses a fer però si no tinc algú en qui pensar, jo... Algú que m’estime, que es prenga el temps per mirar-me embadalit o per regalar-me una flor. És com si em faltara alguna substància química al cos, sense aquesta classe d’amor.

- I quin nom li posaries, a aquesta sensació física de mancança, Joana?

- Dependència, Susanna... Dependència.

(Em sembla que Joana ja n’ha tingut prou, amb la sessió d’avui. Faig la transició cap al tancament i quedem per a la setmana que ve. M’he quedat tocada. M’hauria resultat tan fàcil confluir amb el que explicava...).

No és el primer cop que escric al meu diari personal com m’agrada estar-me a la consulta de la mare i burxar en els seus informes de seguiment dels clients quan ella no és a casa. D’ençà que va donar d’alta aquell jove amb alexitímia, aquesta dona és la meua preferida.

Alexitímia (Diari de seguiment)

2010-04-02T12:08:00.000+02:00

“Deixa de ploriquejar per mi. És per tu per qui plores. No sé dir adéu, ja ho sabies... No sé parlar-te com pretens, no sé expressar els sentiments d’una manera clara si no és amb els versos. I de versos, te’n vaig escriure un fart... i amb versos, et vaig dir adéu de totes les maneres possibles.
Un no se’n va com desitjaria, sinó com bonament pot, o sap. I ara tu em vols fer creure que et lamentes nit i dia, dia i nit, i poses en mi la maldat, la fredor, la rancúnia... sense adonar-te que són les teues pròpies ombres les que projectes sobre un espill il•lusori.... Unes ombres que ni tan sols cauen a sobre meu, sinó de la fantasia que de mi t’has creat, i per tant es queden permanentment amb tu enverinant-te la sang.
Deixa de rodar com una sènia. Deixa d’escriure’m, d’enviar-me missatges, públics o privats, manifestos o encoberts. Tanca el teu cercle i permet que jo tanque definitivament el meu. Ves-te’n en pau perquè jo, que me’n vaig anar abans, puga seguir endavant sense que intentes obligar-me contínuament a mirar enrere.
Si he aprés alguna cosa, és que certs esdeveniments resten fora del nostre abast i estan en mans de la vida. Estàs segura que allò que lamentes consirosament és que no m’acomiadara, o és tan sols que les coses no van anar com tu desitjaves? Hauries de deixar-te sentir el dol, ara, la pena, la pèrdua, i deixar de malaguanyar energia en l’intent de recrear una realitat inexistent.
Estigues amb tu. Escolta’t. Deixa fer a la vida. Només mantenint-te en pacífic i trist silenci connectaràs amb la màgia sanadora que tan sols tu et pots donar.
Adéu. No hi ha cap mot més explícit. Adéu.”

(Plors de Pau. He permés que les meues llàgrimes brollen també. Connecte amb la seua pena. M’aixeque del butacó per reconfortar-lo. Entra en angoixa i el deixe sentir-se uns minuts. Quan crec que ja no pot sostenir-la, l’incite a respirar profundament, el force a mantenir oberts els ulls, a mirar-me. Li done les consignes amb veu suau i ferma, alhora que li fregue el pit amb un lleu massatge. Un cop torna a la calma, sec de nou al butacó. Romanem uns minuts en silenci, mirant-nos de fit a fit. Després, intercanviem una breu conversa de tancament i ens acomiadem fins el proper dilluns. Observe la motricitat de Pau en anar-se’n. Més lleugeresa als moviments. Esquena recta. Caminar més ferm).

Em va costar vuit mesos convéncer Pau (nom fictici) perquè fes una cadira buida amb aquella antiga amant, -a la qual he anomenat C- que l’assetjava perquè recomençaren la relació. Pau té una tendència a l'alexitímia, que l’inhibeix per a l’expressió oral dels sentiments. Aquest era precisament un dels temes amb què va acudir a mi, junt amb altres assumptes de família pendents. Pau és, això sí, un escriptor excel•lent. Podríem dir que amb l’escriptura creativa, amb l’exercici de la literatura, ha aconseguit hàbilment polaritzar les limitacions expressives que pateix en les comunicacions orals de la vida quotidiana.
Sembla que C l’acusava contínuament de no haver-li dit adéu, uns cops amb victimisme i altres en un to acusatori. Per això, seure en fantasia l’antiga amant a la cadira buida i aconseguir poder parlar-li obertament, ha estat un doble triomf que cal celebrar: el de Pau en tant que explorador d’ell mateix, que amb aquest exercici d’autoexpressió ha pogut comunicar-se en clau emocional –tot i que li cal aprofundir-hi molt més- i desallotjar de retruc un sentiment de culpabilitat que no li permetia avançar amb pas ferm, i el meu, subordinat al primer, com a acompanyant, tant en el seu procés de creixement com en el meu. Quant als objectius per a la propera sessió...

M’agrada burxar en els papers de la mare. Ella no sol parlar de la seua feina, diu que és la millor manera que cada cosa siga al seu lloc, i que la feina és la feina i la família és la família... Però quan la mare se’n va a comprar o a fer ioga, jo entre al despatx i solc llegir els seus diaris de seguiment dels clients –a ella no li agrada anomenar-los “pacients”-. Sóc des de petita una lectora empedreïda i, què voleu que us diga, des que he descobert escrita la vida dels altres, em mire la literatura amb una certa condescendència. Sí, clar, em sent culpable d’espiar la vida dels altres. Però, com diria la mare, aquest sentiment de culpa té uns estimulants guanys secundaris...

Adéu, adorable Eugènia

2010-04-02T11:28:00.002+02:00

Eugènia:

Quan llegisques aquestes lletres, jo ja hauré marxat per sempre de la teua vida. Hi ha una qüestió elemental en tota parella que has contravingut reiteradament des de fa dues setmanes. He mirat de sostenir-la amb tota la serenor possible, però no puc més. Per damunt de totes les creences que he anat elaborant al llarg de la meua vida adulta sobre la llibertat sexual o la igualtat entre homes i dones, plana ara un sentiment primari, intrínsec a la meua naturalesa masculina, que em resulta impossible desoir: la gelosia, i amb ella, el despit.

M’has enganyat, estimada. Portes quinze dies follant amb un cambrer que treballa a la cocteleria del costat de la teua oficina, just durant el temps que dius dedicar a col•laborar amb l’ONG Solidaritat amb els orfes de guerra. Ahir, sense anar més lluny, hi vas anar en plegar de la feina. Només arribar, ell et va preparar una caipirinya ben carregadeta. I encara et vas atrevir també amb un Mai Tai.

Poc després, us vàreu amagar al magatzem i, entre la sentor a humitat i a lleixiu, ell et va endinsar la llengua a la boca, on vas reconéixer un lleu regust a tabac ros. Va davallar llavors cap a les teues mamelletes i te les va llepar en cercles concèntrics, fins que l’espiral del moviment va arribar-te als mugrons: te’ls va xuclar amb fruïció, com si l’alletares. Previsiblement, va davallar-te cap al melic i d’allà al teu suau borrissol. Com gemegaries quan et llepava el clítoris amb un deler major encara que el d’adés a les mamelles... No podies suportar el plaer i per això el teu flux, lleugerament àcid, regalimava cames avall fins que et vas escórrer. Satisfeta, vas lliscar cap al penis d’ell per xuclar-hi tu. El teu amant gaudia com jo he gaudit d’aquest exercici que, oh, adorable Eugènia, tu saps fer tan bé, i t’apartaria amb suavitat el cap perquè la suor del membre ja li anunciava que no resistiria molt més. Et va girar aleshores d’esquena per penetrar-te recolzada en una capsa de cerveses, junt al ramell d’herba sana per als mojitos. Mentre ho feia, et parlava suaument, deixant l’aroma de la seua colònia d’almesc al teu clatell. Ejacularia dins teu aviat com, poc després, ho vaig fer jo per desitjar-te bona nit.

Durant un temps t’odiaré, tot i que considere alhora que no ets culpable de res. Has seguit el teu instint, i pel que siga t’ha dut a un home que no sóc jo. Ho sent. No sé acomiadar-me, i menys compartir-te, aquesta és la realitat. Potser amb el temps te truque perquè tinguem una conversa civilitzada i ens poguem donar tota mena d’explicacions, però ara no, em fa massa mal.

No hauries d’haver menystingut el meu treball de sommelier, amor meu. Una mica de sabó de dutxa no pot enganyar-me l’olfacte, per bé que els altres sentits no presenciaren mai els teus encontres.

Aquell buit dels meus tendres setze anys

2010-04-02T11:07:00.001+02:00

La meua primera musa va ser la Carmeta. Jo tenia setze anys i estava aprenent a fer quartets, cobles i sonets, en castellà. En mètrica i llengua castellana, vaja. El ben cert és que em passava el dia empalmat pensant en ella, i el fet d’escriure-li aquells metres insuportables, -almenys vistos des d’ara-, era una manera de sublimar les recalfades a què l’abstinència –la indiferent virginitat de les noies de la meua generació, ja se sap- em sotmetia. Li vaig arribar a escriure coses tan absurdes com aquesta:

Puedo escribir los versos más tristes (copiant Neruda)
Cuando clavas en mi oscura pupila (copiant Bécquer)
Tu bella pupila azul celeste (copiant més a Bécquer )
Bajo el azul del bello cielo (reblant la mètrica, i com...)

La cosa és que, superada la timidesa inicial, una vesprada en classe de química, –teníem un professor malnomenat el Titot que explicava les classes amb micro-, aprofitant que el pobre s’havia fet un embolic amb els cables, li vaig passar un sonet a la Carmeta per sota de la taula. Ella va desplegar el paperet, se’l va llegir, el va tornar a plegar, el va desar a l’estoig, i va continuar impertèrrita amb l’explicació que el Titot venia de reprendre sobre les valències.
Déu! Mai no m’he sentit, crec, tan avergonyit com aquell instant. Es quedava indiferent i ni tan sols em mirava!
A les sis, just quan acabàvem i passàvem per la cafeteria a pel bollycao, o l’entrepà, o el que hi hagués com a berenar del dia, la Carmeta se’m va acostar: Vols que fem plegats el treball de literatura? Havíem de fer un treball, a triar, sobre la poesia galaicoportuguesa, El Libro de Buen Amor de l’Arcipreste de Hita o el Cantar de Mío Cid. Oh, d’allò... doncs em sembla molt bé... Vaig encertar a contestar-li. Bé, doncs quedem dissabte a ma casa, després de dinar.
La casa de la Carmeta no era a dins del poble. Era en una partida del terme que s’anomenava la Bota, encara no sé el perquè. Del sonet, ni paraula.
Dissabte a les tres era jo com un clau prement el timbre de la casa de la Carmeta. Va eixir tota empolainada, com si en lloc d’haver quedat per a fer un treball d’uns senyors de l’antiguitat que no ens interessaven gens ni mica, ens n’anàrem a la discoteca del poble del costat.
Fem una passejada? Em va dir. I vet ací que, en comptes de posar-nos a fer la feina encarregada, ens vam endinsar per les senderes vorejades de tarongerars de les immediacions ... He de dir que la Carmeta ja no feia ni molt menys cara de pòquer, i que es mostrava considerablement més comunicativa que en l’horari escolar. Considerablement més.
Em va preguntar si feia molt que escrivia, quins poetes m’agradava llegir, com m’ho feia perquè les síl•labes de tots els versos pogueren coincidir en nombre... i per la musa. Qui era la musa? Supose que la resposta que esperava la Carmeta era una mena de resposta de confirmació. Jo, obedientment, li vaig dir: Tu.
Ens havíem assegut vora la sèquia, sota una morera gegantina. De no molt lluny, ens arribava la remor dels sifons de la Bota, on l’aigua brollava a pressió i creixien joncs i lliris d’aigua pertot arreu... Llavors, Carmeta, en escoltar allò, es va acostar i, alhora que em mirava fixament amb un esguard de lloba jove que mai oblidaré, em va descordar els levi’s, em va treure el penis dels calçotets, i va aplicar-hi els seus llavis molsuts d’adolescent fins que jo, com l’aigua a pressió dels sifons, vaig vessar fins l’últim espermatozou que els meus joves testicles podien produir...
A penes recorde el desconcert de després. Vam tornar a casa seua i, ara sí, vam fer el treball que, contràriament al que cabia esperar, no va versar sobre els trobadors galaicopportuguesos ni el Libro de Buen Amor, sinó sobre el Cantar de Mío Cid.
El cas és que, després d’allò, jo no vaig ser capaç durant setmanes d’escriure ni un mal vers... La Carmeta, en veure que res li escrivia, va perdre l’interés per mi i va començar a veure’s amb un noi que era jugador de futbol de l’equip juvenil del poble.
Amb el temps vaig recuperar la inspiració, i vaig seguir escrivint, i llegint Bécquer i Neruda, descobrint Ausiàs March, trasbalsant-me amb Rilke o pertorbant-me amb Estellés. I també vaig créixer i madurar, vaig començar la universitat, vaig canviar diversos cops de musa., d’estil, de llenguatge, de tècnica...
Com podia haver-li explicat a la Carmeta, amb la inòpia innocent dels meus tendres setze anys, que els moments de buit són de vegades necessaris per precedir tot acte de creació artística?

La meua dona gran

2010-04-02T10:57:00.001+02:00

Era petita. No exactament de curta estatura sinó reduïda, amb una petitesa que feia pensar en una reproducció a escala de la dona original, que es trobaria en algun altre lloc...
Desitjaria haver sabut inventar jo aquesta comparança. He desat el llibre al seient del costat per deixar-me endur pel relleu mòbil dels pins fugissers, que semblen ara arrencar-se del fons de llenç marí. De tant en tant, un túnel m’inunda, sobtadament, els ulls amb núvols de foscor. La consciència no, que en no conéixer la llum no pot saber què és el seu oposat. Arribada a aquest punt del viatge, m’adone que sempre solc divagar, com si la ment estiguera avesada a repetir certs hàbits estèrils.
Tindré jo, com aquell personatge femení, una rèplica de més grandària en algun lloc d’aquest món o d’algun altre? On habitarà la part de dona gran que sóc? Serà ella més feliç? Més poderosa? Plorarà també de soledat?
Em ve llavors el record d’una invenció que vaig escriure temps enrere: una noia mirava tristament cap al balcó de la casa on un capvespre havia fet l’amor mentre la blanca lluna li somreia muntanyes enllà. Hi retornava enmig d’un diluvi. Monologava el seu abandó. I mentre, un home igualment trist la veia des de dins de la casa, convençut que estava imaginant-la rere la cortina d’aigua.
Ara sóc jo la dona que regressa a la recerca del seu balcó. Hi va haver un temps que jo ho veia tot des de dins, des de dalt del balcó, i les nits, quan visitava aquella casa, eren sempre nits de cel ras, estiuenc, sense pluges. Venia com vinc avui, amb aquest tren, i com avui llegia i divagava. Només té que en arribar, la casa i el balcó eren oberts per a mi. I quan hi feia l’amor no em calia veure aguaitar cap lluna. Retorne amb la certesa que el balcó, la porta, la casa, romandran tancats. I tanmateix, em cal fer-ho amb urgència. És més gran la necessitat del retorn que el retorn mateix?
Quan arribe, quan inútilment espere palplantada al carrer, quan em cerciore que sóc fora i no dins i que això no canviarà, potser seguiré demanant-me on és la meua rèplica a escala. La meua dona gran.

Fantasia al jardí d'Apel·les Fenosa

2010-04-02T10:50:00.000+02:00

He tallat unes tiges de gessamí per fer-ne un ramellet, perquè acompanyen el
joc de te de porcellana de Bohèmia que la mare va dur d’aquell viatge a Praga. Ara, a l’estiu, m’agrada olorar el gessamí a tothora, no tan embafador com el gessamí de nit i més subtil que l’olor de les roses, que ara ja es marceixen als rosers. No deixe de pensar quina impressió li faré a en Marc quan hi vinga. Sap gairebé tot de mi per les cartes, i ara, arribat el moment de trobar-nos cara a cara, se’m nua el cor, com si el premera una mà invisible, igualet que el meu puny es clou al voltant de les tiges d’aquestes humils floretes blanques perquè no es desbaraten fins que les dese a la florera. També jo he escollit aquest color, de fet no he estat jo, ha estat la meua germana, que s’ha agafat aquesta cita meua com a pròpia. Ha planxat a consciència el vestit d’organdí i m’ha ajudat a cordar-me els minúsculs botonets amb la cerimònia de qui vesteix una núvia... M’ha promés, per bé que jo res li he demanat, ser-hi present els primers minuts de l’encontre. Si tot va bé, després se n’anirà a brodar asseguda al balancí de la figuera. Segur que aleshores s’adormirà, no hi ha qui es puga resistir a la brisa de la vesprada sota l’ombrívola remor dels arbres.

Probablement Marc em durà alguna de les escultures que tan minuciosament m’ha descrit; les grans no, és clar, alguna de les petites. Així li ho vaig demanar en la darrera carta, quan li contestava que sí, per fi, a la demanda de trobar-nos. M’entristeix pensar que aquest primer cop serà també l’únic, almenys durant un temps: la guerra tot ho ha desbaratat i els companys de la FAI li han aconsellat que marxe a París, almenys fins que tot s’arribe a resoldre... Potser jo, si no em fa vergonya, toque alguna peça de Chopin per a ell al piano.

Bé, s’acosta l’hora, i m’agradaria rebre’l a la porta de casa. On hauré deixat el bastó?

Odissea interrompuda

2010-04-01T19:05:00.000+02:00

A les 14’30h hora de Terra Splendens vam aterrar a Adània. La llum era violàcia, i per a ser el trànsit del crepuscle a la nit, la superfície de la mar Salgadina relluïa amb un fulgor fosforescent que ens permetia desplaçar-nos sense a penes l’ajut de les lluernes ensinistrades.
Havia estat una sort poder arribar-hi. Quan vorejàvem el camp gravitatori del darrer planeta dels sistema XNZ-2, una mena de lianes de foc, molt semblants a les ígnies llengües estel•lars, ens havien atés per sorpresa. La tercera nau, enmig d’un soroll eixordador en esclatar uns dels tancs de combustible, havia quedat greument danyada. Sort també dels motors auxiliars que ens van permetre d’arribar-hi.

II.
Necessitàvem l’atmosfera d’Adània. L’aire era tan pur que en aterrar vam caure en una eufòria difícil de contenir. Però a mi em preocupava la ferida del braç dret, que em tornava a sagnar. Pilotava la nau número tres quan una de les palanques del comandament se m’hi va clavar com a conseqüència del sotrac de l’ona expansiva. Era una ferida profunda, difícil de desinfectar si no era al quiròfan, i encara faltaven almenys quatre hores per poder disposar de l’hospital de campanya.
Aviat vam atényer l’Altiplà de Geront, i rere ell el nostre objectiu, un congost farcit de vegetació tallat pel curs d’un rierol on preteníem estudiar l’habitabilitat.
Ens calia tant un entorn amb aire pur com un hàbitat amb aliments. La superfície del nostre petit planeta havia arribat al límit de l’erosió, tal com cinquanta mil•lenis enrere havia passat amb la Terra. I malgrat que teníem la tecnologia per sobreviure-hi, no volíem romandre en un món purament artificial.
Vam davallar pel pendent en un descens complicat per l’envergadura dels equips. La nit havia caigut ja, però les llunes d’Adània ens brindaven una llum semblant al fulgor crepuscular de l’inici de la marxa.

III.
Les plantes, els arbres i els arbustos del congost guardaven una considerable similitud entre ells. La diversitat raïa més en la grandària que en l’aspecte. Desidèrius, el botànic, va preparar el material per recollir les mostres, alhora que la resta aixecàvem el campament en una clariana propera al rierol. Vam testar el líquid: no era aigua pura, però cap dels elements es va revelar com a inic per a la nostra vida.
Li vaig demanar a Dragos, el cirurgià, que donés prioritat al meu braç.
- T’hauré d’anestesiar, Miríada. T’he d’implantar un nanorobot amb medicació.
- No podries transanimar-me?
No m’agradava l’anestèsia. La transanimació, tot i ser més dràstica, em feia menys por. Per poder fer-la, ens instal•laven un condensador només nàixer prop del pericardi, de manera que en operacions llargues hi concentraven la totalitat de l’energia del cos i la feien anar des d’allà a un condensador extern. En acabar, feien passar de nou l’energia d’un receptacle a l’altre, i d’allà a la resta de l’organisme... Podíem, doncs, morir provisionalment per viure millor després amb una mínima aparatologia.
- D’acord, ho farem així. Bastarà programar-lo per a una hora.
Vaig despullar-me i em vaig estendre a la taula d’operacions. L’únic que recorde abans del trànsit és el tintineig de l’instrumental en treure’l de l’aparell esterilitzador.

IV.
Vaig recobrar la consciència en sec, com m’havia advertit en Dragos. Em va sobtar aquell silenci, només matisat pel murmuri del rierol. Cap soroll. Ni tan sols un xiuxiueig. Ni passes. Res.
En sortir a l’esplanada, ara en penombra., vaig ensopegar amb un objecte redó, com una pedra, que em va fer caure de quatre grapes. Però no era una pedra... Era el cap de Dragos! I més enllà el del capità de l’expedició, i el de Desidèrius... i així fins a les dinou persones que havien vingut, tret de mi, decapitades i sense el cos! Què havia passat? On eren els cossos? Tots estaven seccionats a ras de coll, en un tall net, quirúrgic. Més que una carnisseria, semblava una poda sistemàtica i acurada: ni la medul•la, ni els teixits, ni les venes sobresortien de la zona de secció. Com qui talla una tija.
Vaig desfer espaordida part del camí que havíem fet abans i em vaig refugiar en un turó. Llavors les vaig veure. O més aviat les vaig oir.

V.
Primer vaig atribuir la remor provinent de la vegetació al vent. Però al campament no es movia res. Com era que s’agitaven, doncs, les fulles de les plantes? I els troncs? I... les arrels? Podien moure’s les arrels! Segons la grandària, l’efecte acústic que produïen en treure-les de terra era el d’un espetec o el d’una explosió. Aviat el fenomen va esdevenir un moviment col•lectiu terriblement acordat. I el més esgarrifós estava encara per venir: un cop les criatures es van desplegar per complet, dels troncs de les més grans van sortir, en una mena de part monstruós, altres criatures, aquestes antropomorfes, d’uns dos metres d’alçada, la visió de les quals em va glaçar la sangmjhyftydftyfvjmngjghvfvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvv

Ja em deia el pare que sóc un atrotinat. Si ho sé m’espere d’ací a una horeta i escaig. Mira-te-la, dessagnant-se com una bèstia a l’escorxador. La veritat és que m’ha fet patir, s’apreciava la vida de debò. Si s’haguera portat bé, ara no tindria un tall tan lleig al bell mig de la gola ni faria aquest borbolleig tan desagradable. Hauria bastat amb el colp al cap... Però ella s’havia de girar, tan concentrada com semblava teclejant a l’ordinador. Al final he hagut d’usar la navalla, i això que no m’agrada com a eina de treball, m’estime més l’automàtica... Però quan m’ha mossegat, la molt porca, se m’ha encés la sang i... Ella s’ho ha buscat, degollada i esbudellada, quan amb un colpet haguera tingut prou... I a mi ja m’està bé! Si arribe a saber el que escrivia, m’espere una mica més a veure què passava al següent capítol. Ara no sabré com pensava acabar la història! En fi, anem per feina... On tindrà els diners i les joies...? Adéu, guapa. A tu ja no et “transanima” ni el Papa de Roma!.

Argelès-sur-mer, 1939

2010-04-01T18:57:00.000+02:00

Benvolguda Rosita:

No sé si aquesta carta et podrà arribar amb èxit. Te l’he tramesa d’una forma poc convencional que ja et revelaré si mai ens tornem a veure, perquè si te la intente enviar per correu ordinari, serà del tot impossible que pugues llegir-ne el contingut íntegre. Potser només t’arribaria la salutació i el comiat, com diuen alguns dels meus companys que està ocorrent amb la correspondència. Si tot va bé, t'arribarà i això és el que compta.
No em va agradar haver de travessar fins a aquest costat del Pirineu, però les ordres són les ordres. Sóc, per tant, a França, a Argelers, tot i que aquests francesos que ens han rebut són ben diferents dels qui ens van ajudar amb les Brigades Internacionals. Aquests són gendarmes, senegalesos molts d’ells, que ens han retingut per ordre del govern per tal d'evitar l'allau de vençuts -quina trista paraula!- vagarejant desorientats pels pobles, i per bé que no ens vigilen en excés, no ens estan tractant molt millor que si haguéssem caigut en mans de l’enemic. Em consola almenys saber que, si no morim de fam, de fred o de calentures en aquest camp de concentració a peu de platja on ens estan amuntegant, no serem afusellats com si hi haguéssem restat i potser un dia tu i jo ens poguem casar, encara que no sé on ni quan.
Les condicions del camp són molt difícils. Fa una humitat que ens arriba als ossos, a penes ens donen a menjar... Cada migdia vénen unes pageses per bullir en unes olles enormes uns fesols que, no sé encara per què, els gendarmes s’encarreguen de fer malbé llençant-hi grapats de sorra mentre riuen. Però no tenim molta més opció que menjar-nos-la, la sorra amb els fesols, perquè aquest és l’únic àpat a penes consistent amb què hem de resistir cada jornada. Estem tan afamats, que aquests mateixos guàrdies que malmeten les olles del dinar s’encarreguen d’orinar el pa que sobra, -és un dir-, de les exigües racions que ens pertoquen, per temor que ens matem entre nosaltres en intentar-nos-les repartir. Com n'estan, d'equivocats! Si fem alguna cosa els uns pels altres és ajudar-nos en tot el que podem. Però, saps, nosaltres les bullim, aquestes engrunes, i els les donem als més malalts o desnodrits.
La setmana passada es va colar al camp, encara no sé com, un ase vell. Feia llàstima, el pobre animal, acorralat per un rotgle d'homes amb els ulls engrandits per la necessitat. Vàrem haver de matar-lo i d'espellar-lo... És curiós, però era com si en l'execució de l'espantat animal se m'hagués despertat tota la compassió que havia hagut d'ajornar per sobreviure durant aquests gairebé tres anys. Dos aragonesos que havien estat carnissers abans de la guerra el van esquarterar, i així alguns de nosaltres ens vàrem poder treure la gana de sobre durant uns quants dies en coure’l amb aigua de la mar. Ara, però, som amb les mateixes. Quan arriba el capvespre és el pitjor moment, ja que a la fam s'afegeix el fred. I és llavors que et sent amb mi, tan lluny com ets, estimada Rosa: l'olor del teu cabell, la cadència suau del teu cos de setze anys en caminar que tant em va agradar des del primer moment que et vaig veure...

A partir d'ací la carta es torna inintel•ligible. La vaig trobar dins d'un sobre esgrogeït, sense segell, sense adreça ni remitent, a nom de Rosa Ros Ros, la meua àvia, deu dies després que l'enterràrem i seixanta-cinc anys més tard que Emili González Gracià, el meu avi, li l'escriguera des del camp de concentració d'Argelers. Em va aparéixer a la butxaca d'un dels seus abrics quan retirava les seues pertinences de l'armari. Alguna anècdota, com la de l'ase, me l'havia contada el iaio en la meua infantesa, igual que tantes altres històries de guerra, en les vesprades de dissabte a l'alqueria, quan ell nugava poms de tomates, o feia les barraques de canyes per a enramar els fesols de garrofa o les bajoques, i jo m'asseia al seu costat i preguntava i preguntava fins que em distreia traient les punxes dels rosers o mullant caragols perquè isqueren de la closca.
Ara, asseguda en aquesta gandula, em costa creure que aquesta platja de sorra neta i d'aigües blavíssimes acollira -també és un dir, com diria el iaio-, vora 200.000 persones al llarg dels dos anys que es va transformar en un camp de concentració de refugiats. Em vaig prometre de venir i ací sóc, potser per curiositat, potser per retre un petit homenatge a la supervivència d'un home que va possibilitar, entre moltes altres coses, que jo arribara a existir. El que mai arribaré a saber és com li va aplegar la carta a l'àvia.

Bella dorment per a Vogue

2010-04-01T18:53:00.002+02:00

Bella Dorment per a Vogue. Esborrany de reportatge biogràfic (fragment). Títol: “Després de despertar”. Entrevista de Desideri Martí. Fotògrafa: Anna Montoya. Lloc: Central Park, Nova York.

...Més que violat, me’l vaig deixar ultraviolat, i permet-me el joc de paraules, perquè el mosso a més anava passadet de rajos UVA. Massa príncep, massa blau també. Però és que cent anys són molts anys. I passe que una no menge, ni es bellugue, ni s’entretinga fent cap escac al tauler (sóc imbatible!), però d’ací a no cardar tampoc... I el noi, torne a dir, em semblava massa refinat per al meu gust, acostumada com estava a concedir els meus favorets al jardiner de palau –excepte aquell episodi fugaç amb el cambrer del meu pare...-, que tenia les mans més aspres i pudia a sulfat o a guano, segons l’època. El meu salvador olia més aviat a alfàbrega i a canyella amb una goteta d’almesc –aquest darrer aroma, afegit segurament a la meua fam centenària, degué ésser el detonant de l’espurna ocasional-... Sí, clar, aquestes aromes també tenen a veure amb la jardineria, ara em diràs, però ja m’havia avesat a certs estils més plebeus, com si diguérem, no sé si m’estic fent entendre [...].
Així que, entretant es desfeia per complet l’encanteri i la cort i el personal de serveis despertaven, -potser no ho recordaràs, però la dormida va afectar tot el regne-, jo me’l vaig fer, me’l vaig cruspir, li vaig fer un vestit de bavetes... Ara bé, quan després d’aquell petit déjéneur ell, cavallerosament, es va agenollar per demanar-me que ens casàrem, em vaig aixecar, i al temps que m’endreçava la gonella brodada de perles i robins, li vaig etzibar un: Casar-nos? Quin merder! I me’n vaig venir a Nova York, després d’un sentit comiat dels meus pares recent despertats i no entenedors de res, i de diverses visites a l’hivernacle reial. I vés per on, que estic superencantada en aquell meravellós loft que he llogat a Greenwich Village, al coret de Manhattan, amb una magnífica terrassa ajardinada... Per cert, xicon: saps tu alguna cosa de jardineria?

L'estranger i l'oret

2010-04-01T17:37:00.000+02:00

Els matins de maig, fill meu, ja no són el que eren. Quan jo era jove, agafava l’esmorzar i el cabàs, muntava a la bicicleta i mamprenia el camí cap al tros, a la marjal, a la Senda de l’Ullal: en un matí segava un sequiol, o tallava una fanecada de tarongers, o plantava sis cavallons de faves... I tot perquè no feia aquesta basca, més pròpia de la calor que precedeix les tronades de Sant Roc i la Mare de Déu d’agost que del naixement de la primavera. Llavors no t’ofegaves, feies mig jornal abans de l’esmorzar i l’altre mig abans del dinar. Les matinades eren fresques i olien a magreta i a garrofes.
El teu iaio m’esperonava des de la seua bicicleta contant-me històries de joventut perquè, guiat per la curiositat, hi mantinguera el ritme i no m’encantara pel camí. Com aquella contalla de l’estranger, els quinzets i la casa de les putes. Es coneix que al camí Llombai hi havia una taverna on a més de vendre vi i cacau torrat hi havia algunes dones que es dedicaven a la prostitució. La majoria havien vingut del sud o de l’interior amb la idea de posar-se a servir en alguna casa benestant, com altres jovenetes que treballaven de minyones o de passejadores per a les dones dels comerciants de la taronja. En no trobar cap feina, s’havien hagut de prostituir de pura fam. L’amo de la taverna cobrava dues pessetes per cada servei, de les quals a elles només els arribava un quinzet, és a dir, vint-i-cinc cèntims. S’havien de rentar a vora sèquia i vivien totes amuntegades en un antic corral on havien desat mitja dotzena de màrfegues perquè dormiren.
Ja et pots figurar que en aquella època els homes tenien les mateixes necessitats que ara però infinitament menys diners i poquíssimes ocasions per a desofegar-se, tu ja m’entens... Per això hi havia una colla de parroquians que havien ideat el que van venir a anomenar el joc de l’oret. Tots els dissabtes, de bon matí, quedaven un rotgle d’homes sota el parany d’una alqueria propera. L’ideal era que hi haguera un mínim de vuit perquè d’aquesta manera, si tots posaven un quinzet, hi havia el mínim de dues pessetes per tal que un d’ells poguera accedir a la companyia d’una de les dones que s’oferien a la taverna. El joc era senzill: un dels jugadors, el qui havia tret la carta més alta en una primera ronda, anava donant-ne una a cadascun dels participants fins que un d’ells treia l’as d’ors. Llavors cridava: “L’oret!” I replegant les dues pessetes, se n’anava cap a la taverna per a gaudir del seu triomf. Ja hi va haver que acudia al parany amb les dues pessetes a la butxaca i acabava perdent-les per la pura dèria del joc.
Un dia va aparéixer per l’establiment un estranger. Uns deien que era un mariner anglés i altres deien que era alemany. El cas és que el tipet en qüestió es va aficionar al joc de l’oret. Sembla que s’havia enamorat d’una noia que anomenaven la Murcianeta i que, entretant la convencia perquè es deixara la vida, com se sol dir, i se n’anara amb ell, procurava jeure tants cops com podia amb ella de pura gelosia que la tocara un altre. No es va arribar a saber si feia trampes o si havia nascut amb una flor al cul; el cas és que sempre guanyava.
Un matí de dissabte en què el joc havia començat més d’hora del que era habitual, l’estranger va arribar a treure l’oret per tres cops consecutius. I vet ací que durant la tercera visita, l’amo de la taverna va haver de pujar a corre-cuita a la planta de dalt, on era el bordell, en escoltar els crits espaordits de la Murcianeta. L’amant en qüestió havia llençat tres esbufegades i s’havia quedat difunt, estés a sobre d’ella com un sac de creïlles, en ple intent de complir-hi.
Com que no van saber el credo del finat i a més el pobre havia deixat la vida cometent un pecat tan mortal i tan gros, el retor no va voler enterrar-lo al cementiri cristià, per la qual cosa els seus ossos van anar a parar a la part del cementiri reservada als protestants, als jueus i als suïcides.
I què t’estava jo dient? Ah, sí, que els matins de maig ja no són el que eren. Però el teu automòbil, fill, és molt més còmode que la bicicleta per a anar a raure a la marjal.

El que Pablo va somiar

2010-04-01T17:30:00.000+02:00

Ahir vaig tenir un somni. Un malson. M’he aixecat destrempat, cobert per una desagradable sensació de suor ja refredada a la pell. Ni tan sols el café bullent i carregat de les primeres hores del matí ha servit per treure’m aquesta sensació de desfici que m’ha acompanyat al llarg de tota la jornada. He pintat, he fet alguns esbossos, però fins i tot la meua creativitat de normal irrefrenable semblava alentida avui per la visió d’aquell horror nocturn.
Tot i que habitualment somie amb tots els colors de la paleta, no podria reproduir amb precisió cap matís cromàtic, al malson, llevat de la gamma de grisos. Només sé que s’escoltava un soroll eixordador al temps que una ràfega de vent apocalíptic arrossegava tot un seguit de cossos desmembrats que cridaven i cridaven agònicament. Enmig d’aquella universal destrucció, una dona atrapada en una estructura en flames aixecava angoixadament els braços enlaire sobre el fons d’un sinistre mur negre. Un cavall a qui algú havia clavat una llança hi descarregava el darrer renill de mort. A sobre de tot, un ull diví contemplava impassible tota l’escena al temps que una mà, diria que de dona, sostenia una làmpada encesa que absurdament no projectava cap llum sobre aquell obscur batibull de cossos fragmentats. A sota, un home esquarterat sostenia una espasa trencada i una flor, mentre que un toro esbiaixat contemplava de reüll tot aquell maremàgnum de destrucció del qual també formava part. Però el que més em va colpir, allò que recurrentment em ve al pensament des d’anit fins ennuegar-me la gola, va estar el desesperat gest convuls d’una mare que agonitzava amb el seu innocent fillet mort entre els braços...
No és el primer cop que somie una escena i després mire de recordar-la per acabar pintant un oli o un aiguafort que sovint acaben donant imatges diferents de la somiada, independents ja de l’onírica visió que les va originar. Però no, avui no ho faré. No podria sostenir la mirada d’aquelles criatures angoixades. Seria com un pare que engendra els seus fills sabent que els condemna in aeternum a sofrir sense remei mentre roman, impotent, contemplant-los. La vida se me n’aniria darrere d’aquest horror, ho sé, ho puc sentir. Ja no podria pintar, de fet, res més després de reflectir allò. No, definitivament no pintaré aquest malson.

Deessa fúcsia

2010-04-01T17:21:00.000+02:00

Portava un breu vestit de color fúcsia el matí que vam entropessar en baixar de l’autobús circular número 5. Era juliol, i el sol queia a plom sobre els soferts caps dels vianants que transitaven la ciutat castigats sense vacances. És un crim haver de tenir obligacions a l’estiu en una ciutat com aquesta, car el llevant esdevé constant desfici, cridant impertinent cap a les platges... Aigua tèbia, cervesa fresca, lassitud dels membres, deixadesa de l’ànim, tot en una prohibit per un trist conveni laboral. Però allà baixava ella, la vivesa del vestit contrastant amb la foscor de la pell bruna, rient escarotada perquè havia entropessat amb l’enormitat de la meua anacrònica manta, anacrònica atenent a la xafogor de l’estació i al desfasat disseny dels anys setanta. Va caure sobre mi per recuperar la posició amb naturalitat, i amb un somriure decidit es va oferir a ajudar-me amb la voluminositat de l’estri per a baixar del vehicle.

Vam resultar ser veïns, jo del pati 13 i ella del 14. Em va contar amb el posat seriós que no m’havia de creure allò del nombre, que els qui sabien que donava bona sort li havien escampat la mala fama per quedar-se’l per a ells, que li ho havia sentit a dir a un escriptor famós gens sospitós de ser mentider... Vaig riure amb la innocent afirmació: quin escriptor no mentia, quin poeta no fingia? Va obrir uns ulls com a taronges quan li vaig explicar que el meu ofici, precisament, era el d’escriure. Ella treballava divendres i dissabtes en un dels nombrosos bars de salsa del barri de les tasques, just al xamfrà del nostre carrer. Em va convidar perquè provara alguns dels estrambòtics beuratges que a preus més que raonables acabaven tombant pels cantons els estudiants que constituïen la principal parròquia nocturna de la zona.
Hi vaig anar, i tant que hi vaig anar. Divendres a la nit hi era com un clau, a les onze en punt, hora oficial perquè els antros aquells començaren a ambientar-se. Allà era ella, rere la barra com una deessa tropical, tot i que no tinc ni idea de com serien les divinitats del tròpic, però així és com la vaig veure jo. Mojitos, daiquirís, submarins i colpejats. Curaçao blau, rom cubà, aiguardent, xoco amb licor.... Vaig riure com en la vida no sé per què, hi havia per acabar vomitant fins la primera llet entre dos cotxes de tanta barreja, per rematar amb una solemne ressaca d’Alka-Seltzer i ulleres de sol. Però tot em queia bé, tan bé, que me la vaig endur a casa per preparar-li un resopar en un gest de bon veïnatge. Va acceptar amb aquell somriure, que havia de ser endèmic de les seues terres llunyanes, les sobres d’amanida de pasta que li vaig oferir, la tallada de meló en forma de barqueta i el te fred amb herbasana. Em va semblar tan obvi que ens havíem de besar que no me’n vaig poder estar. I ho vaig fer, i en fer-ho van caure tot de ramellets de flors del sostre que ja era cel i l’habitació es va omplir de boques com la d’ella que em somreien convidant-me a nous petons i fent-me davallar els llavis fins a aquell melic que havia de ser el principi i la fi del món, car en besar-li’l es va obrir una espiral al terra, una mena de galàxia lluminosa que lluny de xuclar-nos per reduir-nos a l’ínfima pols estelar, semblava un ull immens que ens contemplava amb posat acollidor...
M’havia tornat a ocórrer. M’havia adormit de sobte i fins on recordava de la vigília prèvia al trànsit traïdor de la dormida, havia estat a punt de besar-la. Ella ja no hi era. Vaig baixar al carrer esperant no sabia ben bé què, i la vaig veure, al balcó, desvetllada i prenent silenciosament la fresca amb una camisola tan fúcsia com el vestit del fortuït encontre. Amb un gest, em va convidar a pujar-hi. Seguia somrient.

Clàudia, la meua ama

2010-04-01T17:16:00.000+02:00

Sorprenentment, l'arc de Sant Martí fa una volta completa al firmament, que ara respira alleujat després del sotrac rompent de la tempesta. Talment com jo amb el virtual petó de comiat de la Clàudia després d'un rosari de mots frustrants, de bromes displaents, de riallades de menyspreu... Potser no ho faça seriosament, segurament no ho fa seriosament, però mai em queda clar el seu joc. I tot perquè jo no sóc més que una gossa. Això és. La seua gossa: la que frisa d'ansietat esperant l'hora de connexió, la que udola suplicant un lleu simulacre de carícia, la que s'enroscaria als seus peus per més que ella la colpejara amb un cable elèctric... I com a gossa que sóc, res del que ella faça foragitarà aquest sentiment de pertinença. Però és millor, infinitament millor, ser gossa que dona morta, difunta, de cos present. Una ànima en pena o fantasma vestit amb barnús en comptes de llençol, esclavitzat als tranquil·litzants, a les infusions substitutòries del menjar, deambulant per una casa buida, aquest vaixell varat entre els esculls d'una mar estancada amb olor a resclosa que tots han abandonat excepte jo. La filla en va botar fa un any, en una gloriosa emancipació que jo mai no he pogut ni somiar per a mi. El marit en va fer un salt mortal, de la nau, mortal perquè va morir sense més ni més, estimada, quin mal de cap, m'estic marejant, agafa'm, que caic, adéu, Vicent, adéu per sempre.
No hauria d'haver agafat la baixa, jo, però em vaig tornar insomne, a penes mai he dormit sola, vint anys casada són molts anys per de sobte quedar-se sense acompanyant a la taula i al llit. A la taula i al llit, al primer crit, deia el meu Vicent, i la nena venia de seguida, sense fer-se esperar, érem una família unida, nosaltres, anàvem plegats a tot arreu, dinàvem, sopàvem plegats... Quina solitud!
I llavors aparegué ella darrere de la pantalla, no sé d'on va eixir, jo em connectava totes les nits per culpa de l'insomni i vam començar a comunicar-nos, nom, edat, estat civil, aficions... i cam. La cam va ser un bot al buit, la caiguda lliure de la qual mai vaig aterrar, la precipitació gràvida de cada nit, el camí sense retorn per sempre més.
Al principi era amable, seductora, eterna somrient rere l'espill. Però allò no va tardar a canviar: cada frase amable meua va començar a esdevenir un corredor de pas per a la seua displicència. Creava ocasions per a entendrir-me i llavors... nyas! El colp o la punyalada al pit, o al cap, o a l'estómac, cada cop un dolor nou amb matisos diferents, com el vi combinat amb segons quins menjars, com el perfum combinat amb segons quina pell...
Gaudeix, ella? No podria assegurar-ho. L’únic que sé amb certesa és que des d’aquesta intimitat que, costa de creure, és fingida, -encara estic lúcida per reconéixer-ho-, em fa, cada nit, passar per l’adreçador del seu cinisme. I jo l’adore tant, tant, i la necessite, sobretot això, la necessite, que em deixe dur fins que se m’esvora la consciència i mots com dignitat o autoestima esdevenen cadenes de sons sense sentit.
Ara, rere la finestra, contemple com es dilueix aquest arc multicolor al fons del paisatge recent rentat per la pluja estiuenca. Aviat la cardiopatia farà el seu camí per una altra finestra, la de la meua ànima malmesa, mentre jo m’acabe rendint, per fi, a l’evidència. Només m’haurà calgut, senzillament, suspendre la medicació. Quin goig, arribat el moment, que l’última imatge retinguda siga la de l’adorable rostre de la Clàudia.

Màxima

2010-04-01T17:10:00.000+02:00

No trobes que estic grassa?Deia la Màxima davant l’espill del breu vestidor on ens canviàvem. Es mirava d’esquena, al temps que girava el cap i s’arrapava el pantaló amb les mans a les natges, com inspeccionant-se amb una certa preocupació.

Jo et veig com sempre. Li vaig contestar mentre em barallava amb un dels botons de l’armilla nova que tenia un xic més petit del que calia.

La veritat era que intentava no mirar-la de manera evident cada cop que coincidíem per posar-nos l’uniforme... Sí, la Màxima era grassoneta de debò, amb aquesta mena de dura rodonesa a les cuixes i els malucs que a mi em mancava. Jo sóc prim com un espàrrec, i potser per això els ulls des de petit se me n’anaven darrere de les voluptuositats primer de les femelles de la família, després de les mestres del col·legi, i més tard de les noies de l’escola d’hostaleria, com si buscara en elles la carn que la naturalesa m’havia negat. Prim per defecte de carn i passiu per excés de timidesa.

La Màxima feia tres mesos que treballava amb nosaltres, en aquesta casa de bojos acarada a la mar que tots coneixen com La Dolors. Paella, arròs a banda, all i pebre i suquet de peix. Clòtxines, galeres, escamarlans i cloïsses. Vins valencians i caves catalans. I feina, molta feina tots els dies de la setmana excepte diumenge a la nit i dilluns que tancàvem.

Havia aparegut del no res. Ningú sabíem d’on venia i la raresa del seu accent i dels cognoms tornava impossible qualsevol deducció sobre la seua procedència. Venia a fer extres els cap de setmana, cobrava i desapareixia.

He de dir que jo abaixava el cap quan la veia endreçar-se davant l’espill però que feia alhora tot el possible per coincidir amb ella al vestidor. A Màxima no semblava importar-li: es canviava de roba sense complexos per deixar-me veure de cua d’ull unes corbes la visió esbiaixada de les quals va acabar esdevenint per mi un costum tan quotidià com el café de cada matí. No em calia veure-la de cara, no: jo sabia completar amb escreix la figura sense comprometre’m ni comprometre-la.

Un migdia de dissabte sorprenentment calm, l’ama ens va dir que aprofitàrem per buidar el congelador dels gelats i canviar-los al nou bagul. Les cuineres havien aprofitat per prendre una orxata a la terrassa i els altres dos cambrers fumaven al carrer. Em vaig oferir jo per abocar-m’hi a la part més fonda, però Màxima em va dir que no calia, que ja ho feia ella, que aniria donant-me les capses amb els gelats perquè jo les desara a l’altre congelador. Llavors em vaig poder donar permís per contemplar-la d’esquena amb tota l’esplendor de les seues carns generoses. Treia els gelats enèrgicament i ràpida, amb una lleugeresa de moviments que contrastava amb el volum corporal. S’inclinava al més fondo del bagul i giravoltava el tronc eixint lleugerament de mig cos per atansar-me’ls.

Quan ja teníem la feina pràcticament enllestida, la Màxima em va fitar amb un somriure entremaliat: Què t'empesques, tu? Fa un quart d'hora que em mires el cul. Aleshores es va acostar cap a mi, i al temps que amb una mà tancava amb un cop sec la tapa del bagul, amb l'altra em va agafar i se'm va emportar al vestidor.
Un cop allà em va tornar a demanar: Trobes que sóc massa grassa? I jo, en un complet silenci i desconeixent-me per sempre més, li vaig descordar la brusa i li vaig besar tendrament el si.

Noces d'argent

2010-04-01T16:49:00.000+02:00

Ajuda'm a plegar els mitjons, Pauleta. No sé què passa que se m'amunteguen fins que me'n quede sense. A més, se'm desparellen i sempre acabe amb tres o quatre que no fan nuga entre ells.
- Això et passa per no fer com jo. Jo, només me'ls trec, n'embolcalle un dins de l'altre.
- Ja, dona, però tu els poses a l'assecadora i després només els has de plegar com cal. A mi em tocaria desembolicar-los, estendre'ls, tornar-los a plegar... No veus que jo no en tinc, d'assecadora?
- Doncs és el regal més pràctic que et podries fer, Anna.
- Ja, però no està ara l'economia per llançar-hi coets, ja saps, el divorci...
- Mira-t'ho d'aquesta manera, reina, ets jove i no hi ha fills pel mig. I a tu t'està provant tot açò. Si tens més llustre i tot!
- Ja... però no és fàcil.
- Tampoc era fàcil sostenir la vostra situació, no?
- Ja, però...
- Mira, cal molta energia per fer aquests canvis, i de vegades és més còmode quedar-se una com estava, però ara ja has fet el més complicat. Tin, aquest mitjó roig fa parella amb el que tens al costat del coixí.
- És que si no els estenc tots al llit no em puc aclarir. Ho vaig deixant, ho vaig deixant.. Per cert, no m'has preguntat res del sopar dels vint-i cinc anys d'antics alumnes de l'escola...
- Calla, calla, que em va fer una ràbia no poder anar-hi... hi era el Manel?
- I tant que hi era, Pauleta i em va preguntar per tu. I em va donar el seu número de mòbil. I, òbviament, no me'l donava per a mi...
- No em digues! Però si fa més de deu anys que no ens veiem! I com no m'ho has dit abans?
- No sabia si et remouria alguna cosa, com que no vau acabar molt bé, i tu amb ell estaves...
- N'estava, i com n'estava! Encara hi somie de tant en tant. No, no li tinc rancúnia, al contrari. Li trucaré, no caldria altre! Atén, i Marc el teu noviet d'aleshores, el que ara és poeta?
- Ui, si vaig seure al seu costat! Encara em recorde com em va besar una vesprada al cinema, el dia del meu catorzé aniversari. Jo li havia agafat el flascó de perfum a la mare i me n'havia posat unes gotetes. Passa’m els de piquets, i els col·locaré al calaix.
- A mi m’inquietava, aquest xicon. Mirava les dones com esperant alguna cosa transcendental. Amb el Manel sí que tenia uns pensaments... És que amb aquells morrets...
- Jo amb en Marc tenia una fantasia recurrent. Vols que te la conte?
- Au va, conta, conta... Això ni es pregunta!
- Sempre començava amb un nit de primavera. Havíem eixit a sopar pel port, al bar dels Pescadors. En acabar, agafàvem el passeig de l’escullera de ponent cap al morro, però no per la part de sota, sinó per la de dalt, la que dóna als blocs de pedra que suavitzen les ones de la mar. Em podia permetre arribar tard, ja que ningú no era a casa aquell cap de setmana. Passejant, passejant, arribàvem a la punta del morro. La lluna era plena, per descomptat, i s’alçava poderosament al bell mig de la bocana del port com una perla gegant.
- Que bé t'expresses! Potser per això t'agradava el poeta. I què passava?
- No parlàvem. Ens limitàvem a passejar agafats de la mà. Jo em notava la meua suada i intentava enretirar-la, però ell cloïa més la seua i em retenia. Em sentia segura, aleshores... No, aquest no és meu, déu haver-li caigut a la veïna de dalt. Bé, doncs, què venia després? Ah, sí, ens enfilàvem cap a la punta del morro. Tot el recorregut era desert llevat de dos cotxes aparcats a la part de sota. En un em semblava veure una dona que s'eixugava una llàgrima amb un mocador. Un cop allà, baixàvem per una escaleta que duia als blocs de ciment encarats a la mar oberta, fins arribar a una coveta que feien tres dels grans cubs...
- Jo aquesta cova me la conec! Me'n vaig afartar d'anar, amb en Lluís, de nòvios. Vaja uns refregons que ens pegàvem! Bé, hi entràveu o què? Té, aquesta mitja fa parella amb la que tens a la mà.
- Sí, però aleshores em passava una cosa curiosa. La cova es tornava una habitació blava, amb una il·luminació blavosa, més aviat. Se sentia la remor de la mar per sota els blocs igualment, però ara érem en una cambra tancada, plena d'un baf calent, amb un relleix de pedra on séiem tots dos. Anàvem nus. El Marc em feia gitar-me agenollant-se alhora al meu costat. M'estenia els braços per sobre del cap, acostava la boca a les meues axil·les, primer a una, després a l'altra, per ensumar-les profundament. Jo, només amb el contacte del seu nas tebi amb la meua pell, em posava a bategar amb força, no el cor tan sols, no, sinó tota jo. I no només me les olorava, sinó que me les llepava delerosament recargolant la llengua. A poc a poc pujava cap al coll per seguir flairant i llepant encara sense haver-me fet ni un petó. Del sostre queien de tant en tant, de sorpresa, grosses gotes d'aigua calenta que em produïen una fugissera i sobtada coentor a la pell. Marc es detenia per mirar-me als ulls. Els seus cremàvem com dues gotes més d'aigua bullint, mai m'havia mirat així, literalment penetrant-me només amb l'esguard, una penetració que jo, t'ho assegure, podia percebre físicament. Que n'ets, de bonica, era tot el que em deia i no en calia més. Aleshores, ara sí, em besava els llavis obligant-me a obrir molt la boca prement-me suaument les barres amb els dits de la mà esquerra. Amb la dreta, davallava fins al meu sexe per pentinar-me els llavis, per apartar-los i obrir-se pas cap a l'avenc, però no cregues que em ficava els dits, no, encara no. Un cop obert el camí, se'n baixava, encara agenollat a terra, a l'altura de la meua pelvis i es detenia a observar-me la vulva amb detall. Amb el dors de la mà m'acariciava el pèl del coixinet púbic, suaument, molt suaument. Quina espera, quina dolça espera, Pauleta!
- Collons, xiqueta, com t’ho representes! Sembla com quan ens intercanviàvem les impressions de les primeres conquestes. On vols que et guarde això?
- Posa-ho al costat de la roba de llit. Moltes coses les he de desar ja al bagul. Vols berenar?
- Ni pensar-ho! Vull saber què passa en aqueixa habitació blava. Au, reprén, reprén, que no em crec que ací acabe la cosa, veritat?
- Uf! Veuràs, a mi, que sempre m'ha costat, tu ja saps de què parle, que amb un home ràpid mai he arribat a assabentar-me de gran cosa, allò que ens passa a quasi a totes, diguem que ací, en aquesta escena, clame venjança i ho faig durar, m'entens? Per això, tal com el tinc aguaitant cap al meu sexe, el faig pujar a poquet a poquet per la panxa, fent-me petons petits però ferms amb els llavis entreoberts, fins arribar al bell mig, al melic. Tot seguit me'l besa obrint més els llavis i pressionant-los, mentre amb els palmells de les mans m'agafa les natges i les prem cap amunt amb un suau vaivé, de manera que el meu tronc escomet subtils embats contra el seu rostre. Aleshores enfonsa la punta tensa de la llengua al melic i em besa allà com si em besara la boca. S’està un temps, mentre jo m’excite cada cop més i més amb les palpitacions concentrades ara als llavis de sota, pum-pum, colpint com martell de dins cap a fora, de dins cap a fora, quan sobtadament torna a descendir i em fa allà baix el mateix que estava fent-me adés al melic sense deixar el vaivé de les mans a les anques...
- Uuuuuf!
- Sí, uuuuuuf! Això faig jo justament quan arribe a aquest punt. Però no per això ell es compadeix, així és que continua cargolant la llengua fins que el plaer m'arriba a l'ànima, sí, Pauleta, a l'ànima, cadascú troba la il·luminació per un camí diferent.
Arribat aquest punt jo ja no tinc voluntat, de què em serviria a més, ara, la voluntat, quin estri més inútil... Es pot tenir un orgasme només amb voluntat? Marc, i el penis de Marc, tan lluent quan es posa dret i jo el veig en contrapicat, m'agafa de les mans per fer-me aixecar, per seure ell sobre el relleix amb les cames un xic esteses i em guia perquè jo sega encarada damunt d'ell. Em guia des de la cintura, va acoblant-me a aquella criatura lluent, espavilada, desperta, fins que l'encaixada és completa. El que queda de mi aixeca el cap ben amunt, ben enrere alhora que se m'escapa un aaaaah gutural. No sembla la meua veu, Pauleta, aqueixa dona ja no sóc jo, t'ho assegure. I en comptes de fer-m'ho de dins cap a fora, recargola també el penis dins meu com adés giravoltava la llengua. I no ens escorrem alhora, no, que em deixa a mi primer mentre interposa un dit entre ell i jo per toquejar-me el clítoris, per finalment acabar ell panteixant i gemegant com un ésser sobrenatural...
- I què més?
- Res més.
- Escolta, Anna... Com pots imaginar aquestes coses tan vívidament? Si tinc palpitacions i tot!
- I qui t'ha dit que només les imagine?
- Com?
- Au, va, guardem tots el mitjons al bagul, que ja ve la primavera i els peus s'han de descobrir. Què, berenem ja o vols que reguem les plantes?

Punt àlgid

2010-04-01T16:44:00.002+02:00

El dia que la ciutat es negà per la marge dreta del riu, LaCrew’l i Florestranya es trobaven a l’altra banda del llit fluvial a punt d’entrar al cinema. No els anava a detenir ara el mal oratge, després de tantes dificultats com hagueren de superar per trobar-se en persona. Florestranya havia anat a buscar LaCrew’l a l’estació i directament s’enfilaren en un taxi cap a la sala de projecció, enmig del caos circulatori i de l’aigua. Un cinema era l’únic lloc reservat que se’ls va acudir per romandre tots sols un parell d’hores, després d’haver descartat la idea intimidant de l’hotel, almenys per aquell cop.

La veritat era que, després d’aquell fugisser encontre al casament on els presentaren, mai no s’havien tornat a veure fins a aquella vesprada plujosa de després de la gota freda. A sobre de les consciències duien, però, més de sis mesos de xat diari de deu a dotze de la nit excepte els caps de setmana, un temps que havia donat molt de joc per saber l’un de l’altre amb una minuciositat que a tots dos els va semblar tan estimulant com insòlita des del principi.

Si havien de ser sincers, moltes dades concretes de les seues respectives biografies no havien arribat a donar-se. Tots dos desconeixien, posem per cas, l’edat exacta de l’altre, la quantitat de germans o el nivell de vida. No sabien ben bé per què, aquelles informacions que habitualment s’intercanvien les persones quan es coneixen presencialment les havien deixades de banda per endinsar-se amb una temeritat desinhibida en un seguit de confessions, jocs d’enginy verbal, reflexions existencials, crítiques literàries, cançons, poemes, paranoies, insinuacions eròtiques, consideracions sobre l’amor i pensaments de tota mena. El xuclador d’emocions era tan gran que els havia trasbalsat: s’havien enganxat a les xarrades quotidianes, fins a l’extrem de variar els horaris i els compromisos respectius per tal de no fallar mai a la cita. Amb un culpable regust de clandestinitat al principi i amb la calma de la impunitat després, visqueren cada caiguda de la xarxa com una confabulació en contra de la seua aliança, mentre que el moment que un agregava l’altre a la conversa era gaudit com un autèntic acoblament sexual. Era precisament per la possibilitat del sexe que es trobaven allà aquell vespre.

Amb l’esperit pertorbat encara per tot l’afegit d’estímuls sensorials propis de la presència física que no podien percebre’s a la xarxa, -els gestos, l’esguard, els olors dels cossos que per un segon es van desprendre dels dos petons convencionals de salutació...-, van fer pacientment la minúscula cua per comprar les entrades en un complet silenci. No era aquella una callada incòmoda ni cerimoniosa; era més aviat una mena de tranquil·la, de còmplice espera fins arribar a acostumar-se a aquella nova situació tridimensional. Al capdavall, tot estava parlat i previst per enfrontar sense por el moment de l’encontre, fins i tot un possible, per bé que poc probable, desencant.

Un cop a dins del cinema, Florestranya volgué comprar unes crispetes a la cantina, que LaCrew’l llançà sense voler a terra en treure’s bruscament l’americana. Lluny d’incomodar-se pel fet, l’accident els féu recordar-se alhora de l’acudit que s’havien contat a la xarxa la setmana anterior. Una frase enginyosa llançada a l’uníson, seguida d’una sonora riallada, foren estímuls més que suficients per desfer el poc gel que s’havia generat de la trobada en carn, com a ells els agradava dir quan xatejaven.

Cap dels dos hagué de suggerir l’última filera del gairebé desert pati de butaques. Amb la mateixa sintonia que havia caracteritzat les seues comunicacions telemàtiques, s’adreçaren com dos adolescents al cantó dret de la sala, com si ells també volgueren eixir-se’n de mare per la mateixa banda que unes hores abans ho féu el riu. Els llums s’apagaren alhora que aquells interlocutors de pantalla i tecles esdevenien amants amb la mateixa impudícia amb què s’havien despullat des de la primera nit de conversa a la xarxa. I així, mentre el terror marcià amenaçava la supervivència de l’espècie humana al planeta Terra, LaCrew’l i Florestranya s’ocuparen, amb tot l’esforç i dedicació que els fou possible, de jugar a garantir la seua continuïtat.

Les quatre pors de la bèstia

2010-04-01T15:39:00.002+02:00

Quan aquell mercader va collir la rosa, jo no em podia ni imaginar la cadena de circumstàncies que em menarien a aquesta situació d'angoixa. Si bé el càstig que li vaig infligir em va donar la vida, cert és que ara estic com en un sense viure, perquè ni dorm, ni menge, ni sent cap altra emoció com no siga aquesta immensa por...

Encara avui em sembla contemplar-la, amb aquell posat tranquil desmentit només per l'esguard desassossegat, avançant cap a mi amb pas ferm, convençuda que venia a lliurar-se a la meua fúria per salvar la vida del seu pare. En una mà duia la rosa i en l'altra un petit fardell amb les seues exigües pertinences.

De bon principi em resultà impossible de tractar-la com una hostatge: tan pura, tan jove, tan bella en definitiva. Vaig disposar les seues dependències com creia que a ella li agradaria, amb tota mena de llibres, el teler de brodar i el clavecí, el llit orientat cap al nord i la llar de foc a tothora incandescent.

Ella, amb la mateixa conformitat amb què es canvià pel seu vell pare el mercader, es va fer a les rutines pròpies del dia i de la nit fins que la seua presència esdevingué per a mi un element d'indispensable quotidianitat. Em feria que veiés la meua lletjor, això és cert, però alhora no podia passar-me sense l'obligatòria visita que li feia tots els capvespres al menjador a les nou en punt mentre ella sopava. Més temps d'exposar-la al meu aspecte haguera estat un excés de crueltat per la meua part, així és que cada nit, invariablement, romaníem junts al llarg d'una hora, fins que jo em retirava a l'ala oest del castell i ella pujava l'escalinata central en direcció a la seua habitació.

Al principi no parlàvem. Jo li havia demanat permís per acompanyar-la a una certa distància, i ella, posseïdora d'aquella gran bondat, m'havia dit que sí amb els llavis tremolosos per l'horror. Aleshores jo m'estava dret en la penombra per tal d'estalviar-li la visió del meu cos i m'abandonava hipnòticament a contemplar aquella delicada bellesa aleshores tan virginal.

Aquest ritual es perpetuà nits i més nits. Un dia, però, quan el rellotge de la sala tocava les deu en punt i jo feia mitja volta per a anar-me'n, ella em demanà que em quedara quasi en un murmuri: s'havia acostat al foc i l’oscil·lació de les flames em retornava un altre semblant, com si fóra alhora igual i diferent. Era, de fet, igual i diferent: els llavis molsuts de xiqueta, però entreoberts amb aquell somriure adult; el blau innocent dels ulls esquitxat per la llum apassionada de les flames; la blancor de l'escot realçada per una nova turgència...

Aquella fou la meua primera por. Em vaig acostar cap a la llar com qui es capbussa en un pou de metall líquid, sabedor d’una mort certa i incapaç no obstant de retenir la curiositat d’aguaitar al fons de tot. Amb uns colpets a la catifa m'indicà que seguera al seu costat. Vaig obeir-la maquinalment, amb la convicció que ella no suportaria la proximitat del meu cos feréstec, quan de fet era el meu terror a exposar-me tan a prop el que em colpejava els polsos amb insistència.

Déu meu! Em va prendre la mà com qui pren un cadellet acabat de nàixer mentre la sang que havia estat tenallant-me atronadorament el cap se me'n baixà de colp al mig del pit. Fregava els seus palmells contra el meu pèl amb una delicadesa que jo mai, ni tan sols abans de l'encanteri que em menà a aquest estat, havia experimentat per part de cap dona, ni tan sols de la meua mare.

Aleshores la por va canviar. Jo sóc una criatura amb una racionalitat mermada per la força de l'instint. Si les seues mans abandonaven la meua urpa per pujar braç amunt fins arribar al muscle, la sang em baixava pit avall fins amerar tot el baix ventre. Ara els meus batecs eren tan perceptibles que ella podia escoltar-los sense haver d'acostar l'orella. Més que alenar ja grunyia, i em costava enormement no llançar-me sobre aquell cos de princesa captiva regalant-me un instant de tendresa, per acabar muntant-la a quatre grapes destrossant-li el clatell amb els claus.

"Sssssst..." Xiuxiuejà alhora que apegava la seua pell al meu tors pelut. Les seues manetes, fregant, fregant, lliscaren lentament, eternament, cap a la meua cintura, descordant-me el pantaló on el meu sexe de criatura salvatge demanava pas suplicant que ella el domesticara per caritat.

Amb quina pietat, amb quanta compassió inclinà la boca ara oberta del tot cap a la part més animal de la meua persona per xuclar-me-la de soca-rel amb un esforç que abastava la dimensió de sacrifici, si atenem a la desproporció entre el seu paladar de nina i l'enormitat del meu membre!

Jo, arribat aquell moment, no havia pogut encara prendre part activa en la situació. Amb prou feines retenia un ímpetu reproductiu que haguera acabat llastimant-la. D'altra banda no m'acabava de creure que allò estiguera passant en realitat. Però en sentir-la gemegar a ella també ja no em vaig poder retenir. Aleshores li vaig esquinçar el vestit sense més contemplacions i vaig començar a llepar-la amb les llepades del felí que reblaneix la seua presa per a acabar devorant-la. Li llepava les galtes, el coll, els pits -oh, Senyor, els seus pits!-, l'esquena, les anques, les cuixes, cada cop més fort, cada cop més de pressa, fins que els seus crits esdevingueren udols de lloba en zel.

La vaig penetrar amb una nova por, la por de partir-li per la meitat l'esquena de ballarina, d'obrir-la en canal des de la flor fins al cor, sobretot en les primeres envestides, on el tel de la virginitat era l'única part del seu cos que es resistia a escolar-se pel vòrtex d'energia que llavors érem tots dos. Lluny d'acovardir-la, el dolor semblava animar-la més i més, i ara era ella la que s'empenyia contra mi en aquell magnètic vaivé.

Vaig ejacular tan fort, aaaaah, que no encertava a saber si les sotracades del cos de la meua amant eren els espasmes del plaer final o l'efecte de la pressió de la meua blanca sang destil·lada eixint a doll a buscar-la per sempre. A jutjar per com s'adormí somrient i arraulida al meu cos, diria que va gaudir amb escreix.

El dia ens va sorprendre en la mateixa postura amb què abandonàrem la consciència. Jo, per primera vegada en molts anys, vaig somiar. Tornàrem a fer l'amor ara amb una calma assedegada, tan tendrament que plore com un xiquet només de recordar-ho. I ja no ens vam separar a cap hora del dia.

La fada em pronosticà que si una dona era capaç d'enamorar-se de mi tal com era, jo moriria després de dues estacions per tornar a nàixer amb la meua fesomia anterior: seria de nou completament humà. Racionalitat, refinament, bellesa física, bona conversa i millors maneres. Nit rere nit, abans de fondre'm amb ella, vaig estar desitjant allò fins al deliri. Però, i ara? El record que conserve de mi és el d'algú atractiu, alt, ben plantat, amb una bellesa gairebé insolent...

Què farà ella en veure recuperat per complet el meu aspecte d'home? Es podrà estar sense acaronar-se contra la molsa de pèl que em cobreix de dalt a baix, sense l'envergadura del meu penis de bèstia, sense els sorolls guturals d'animal que sanglota quan s'aparella? Aquesta és la meua darrera por, el meu sense viure, l'angoixa que em paralitza. Demà es produirà la metamorfosi. Tan sols desitge que en tornar a obrir els ulls, la meua bella estimada hi siga tornant-me la mirada amb reconeixement. Sols així haurà pagat la pena reviure.